SAGUNT BÉ DE RELEVÀNCIA LOCAL
La ciutat de Sagunt, i més concretament el nucli del Port de Sagunt, atresora un patrimoni urbanístic i industrial que s testimoni de primera qualitat d’una història empresarial i laboral en la siderúrgia, que es remunta als inicis del segle XX.
Res que l’arqueologia industrial s’ha mostrat, des de mitjan passat segle, com una especialització per a l’estudi de la història industrial i del desenvolupament humà i sociològic, és evident que les restes d’edificis, màquines i instal·lacions industrials que són testimoniatge del passat laboral de l’home adquireixen un especial valor. Així ocorre en moltes ciutats del País Valencià que van tenir i tenen una indústria important. I així ocorre en el cas de Port de Sagunt que va ser seu de l’empresa Alts Forns de Sagunt.
La història miner-siderúrgica de Sagunt es remunta a l’any 1900, quan els empresaris bascos Ramón de la Sota i Eduardo Aznar van decidir fundar la Companyia Minera de Sierra Menera, dedicada a explotar el mineral de ferro de les mines turolenses d’Ojos Negros. L’elecció del port de Sagunt com a punt d’embarque d’un mineral que després havia de transportar-se per via marítima fins als forns biscains, va canviar amb el temps l’horitzó agrícola de la capital del Camp de Morvedre: primer es va construir una línia fèrria específica per al moviment del mineral fins al mar, i anys després van nàixer tallers destinats a produir briquetes de mineral aglomerat. Tot açò va ser incrementant la població d’industrial en la zona portuària.
A principis de segle XX, des de la seua instal·lació en els anys vint, la siderúrgia en Port de Sagunt va modificar la vida econòmica del poble. Al voltant d’aquesta gran empresa, va nàixer una autèntica “factory town”, una ciutat factoria que va marcar l’esdevenir del municipi gràcies a treballadors immigrants procedents de les comarques valencianes i així com d’altres zones de l’estat espanyol, per tant, quedava totalment lligada a la fàbrica, doncs aquesta creava un autèntic teixit social.
Al mateix temps que van nàixer importants instal·lacions industrials, el Port de Sagunt es va veure animat per la construcció de dotzenes d’habitatges humils per als obrers i de residències per als enginyers i comandaments de la indústria, en una àmplia zona ben enjardinada, que es coneix per la Gerència. Els edificis administratius, d’una part, i les escoles, d’una altra, van caracteritzar aqueixa nova ciutat, entre moltes altres construccions simbòliques.
L’augment de la demanda siderúrgica durant la I Guerra Mundial i els anys posteriors de reconstrucció va determinar que l’empresa biscaina matriu decidira alçar un complex siderúrgic en la zona limítrofa al port d’eixida dels minerals. És així com, entre 1922 i 1924 es van alçar tres alts forns, com a nucli d’una gran factoria, que en 1925 va ser visitada per Alfonso XIII. En 1930 la població del port de Sagunt havia crescut de forma considerable, atès que la planta industrial ocupava ara a uns 4.000 empleats.
La crisi iniciada en 1929 es va deixar notar a partir de 1932. L’any següent, el ministre de Treball, el valencià Ricardo Samper, va respondre gestionant un important encàrrec de carrils ferroviaris que van alleujar momentàniament els problemes de la factoria.
Després dels danys de la Guerra Civil, el control de la factoria, en els anys quaranta, va ser pres directament per l’empresa Alts Forns de Biscaia, de la qual va dependre durant diverses dècades marcades per l’expansió. El creixement demogràfic, el naixement d’un sindicalisme potent i la configuració d’un estil de vida diferenciat del model agrari de la ciutat de Sagunt haurien de ser els eixos de la part portuària de Sagunt, que en 1968 va començar les seues aspiracions de ser la seu de la IV Planta Siderúrgica Integral d’Espanya, juntament amb les del nord. L’anhel va començar a fer-se realitat l’any 1972, encoratjat per la necessitat d’acer que hauria de produir-se en l’arc mediterrani, de la mà de les noves plantes de producció d’automòbil; però es va truncar molt ràpid amb la crisi del petroli, iniciada en 1973. En els vuitanta, incrementades les pèrdues de la factoria, es va prendre la decisió de clausurar la seua activitat per a salvar les plantes del nord.
És així com, malgrat la gran mobilització sindical i cívica de la població, i els intents de la Generalitat, en 1984 es va clausurar oficialment l’activitat de les foses. Encara que va continuar la producció de laminatges metal·lúrgics, la decisió va suposar l’apagat dels tres forns alts, de forma definitiva, després de 60 anys d’activitat.
La Nau de Tallers Generals, el Barri Obrer, l’Economat de Productors, el Casino, les Oficines i la Gerència dels Alts Forns (construïts en 1921 per a acollir els actes oficials i lúdics), la Ciutat Jardí, els Xalets Blaus, l’edifici del Magatzem d’Efectes i Recanvis (futur Museu d’Arqueologia Industrial), l’Antic Hospital o l’Antic Sanatori i actual Centre Cívic. No podia faltar un edifici religiós, que en aquest cas és l’Església de La nostra Senyora de Begoña. Es tracta d’una construcció eclèctica per la seua mescla d’estils que, curiosament, va ser inspirada en la Basílica de Begoña de Bilbao.
I juntament als dos informes, 1998 i 2012, del Consell Valencià de Cultura on deman que la Gerència i l’Alt Forn nº2 siga declarats BICS.
Per tot això presentem les següents propostes:
Que l’Ajuntament de Sagunt comence els tràmits per a declarar Bé de Relevància Local tot el conjunt històric-industrial de Port de Sagunt.