Des de Compromís portem denunciant des de fa temps la forma en la que l’Autoritat Portuària de València i l’Alcalde de la Ciutat, representant en el Consell d’Administració de la mateixa, es relacionen amb l’Ajuntament i la Ciutat de Sagunt.

Moltes vegades ens heu escoltat dir que el Port Marítim, l’entitat pública més gran de la ciutat, junt amb l’Ajuntament es comporta com un mini-vaticà, aïllat i d’esquenes a la pròpia ciutat. També no ens cansarem de dir que l’Alcalde, com a representant a l’APV, juga el paper de titella de l’APV i no representa allò que la ciutadania li està demanant que trasllade a eixe Consell d’Administració.

L’anunci per part de la junta de govern de licitar un projecte per a la zona pública del Port n’és un pas més en eixe intent de mantindre “atado y bien atado” allò que el PP (i la APV) vol, donant l’esquena a la ciutadania.

Un projecte com el de la integració del port amb la ciutat no pot defugir i amagar-se de la participació de la ciutadania, amb un conveni fosc i inaplicable, que l’oposició es negà a votar al seu moment, amb una ampliació de la tercera dàrsena més que dubtosa, a la qual ni s’han contestat les al•legacions que al 2007, el BLOC va presentar, i amb projectes encarregats als seus amics via directa, per evitar quantes més opinions millor.

El PP pretén presentar una proposta tancada que no pose en qüestió els interessos de l’APV, per si un cas, no siga que donar la veu al poble siga contraproduent. Què opinen, si, però dins dels límits que ells proposen. I açò és una errada garrafal en un tema tan important com la integració del Port amb la Ciutat, sobre tot per què el que vol deixar l’APV per al gaudi públic es troba allunyat de la ciutat, el moll nord s’allibera només en part com a element de pas i no com a element de gaudi.

Aquesta proposta necessita una visió oberta, un concurs d’idees on es puguen analitzar diferents alternatives i que la ciutadania puga debatre i decidir quin Port vol. Compromís llançà una idea farà unes setmanes per obrir aquest debat, conscients que el punt d’arribada pot ser absolutament diferent al de partida, però absolutament convençuts que cal motivar a la ciutadania a que participe i opine. El PP, en canvi, ha donat com a resposta el tancament en un despatx d’algun amic, a cuinar-ho tot d’esquenes als habitants d’aquesta ciutat. Com va ocórrer amb el solar de Quevedo i amb altres tantes propostes.

Fugen de la democràcia en qualsevol de les vies que aquesta té per expressar-se, entre elles, la participació pública i la transparència. Busqueu aquestes vies al Port marítim a veure si les trobeu, us trobareu amb les mateixes tanques que tenim ara.

L’eliminació d’una taxa, o impost és competència de Ple, per tant no pot fer eixe anunci estant en minoria, pq no pot realitzar eixa modificació per voluntat pròpia, ja que no te majoria absoluta.

La quantitat que l’ajuntament deixaría d’ingresar ronda els 300.000 euros (segons muniesa). Noslatres no som contraria a reduir o eliminar una taxa en un moment donat, encara que deuríem estudiar el cost de servei que estem deixant de mantenir i que passa a finançar-se amb impostos. El que si volem recordar al Senyor Muniesa, és que reduir la contribució als nivells de 2011 i evitar els efectes del catastrazo, (tipus de gravamen al 0,69, com deia compromís) suposava deixar d’ingresar 400.000 euros respecte de la situació que PP i PSOE aprovaren. EL PP PREFERIEX ABAIXAR TAXES I IMPOSTOS DE LES EMPRESES QUE DE LES FAMÍLIES DE LA CIUTAT. Per a nosaltres les famílies són prioritàries i van abans que les empreses.

Actualment existeixen ja bonificacions en l’ICIO i l’IAE, que permeten a aquelles organitzacions que ho justifiquen reduir aquestes quantitas, fer generals aquestes bonificacions no ens sembla correcte, per què per a poder accedir a les mateixes has d’acomplir uns fins socials o has de crear ocupació, etc, si fem la regla genèrica, ja no caldrà complir aquestos requeriments, tractant-se d’una desregulació pura i dura. Hem de recordar que tributen IAE aquelles empreses que facturen més d’un milió d’euros a l’any, per tant aquestes mesures són clarament electorialistes, i doblement doloses per a l’Ajuntament, no sols deixa de recaudar 300.000, si no que a més haurà de finançar el cost del servei íntegrament, per tant es produeix major despesa. La propaganda del PP ens eixirà cara als ciutadans i ciutadanes de Sagunt.

SAGUNT BÉ DE RELEVÀNCIA LOCAL
La ciutat de Sagunt, i més concretament el nucli del Port de Sagunt, atresora un patrimoni urbanístic i industrial que s testimoni de primera qualitat d’una història empresarial i laboral en la siderúrgia, que es remunta als inicis del segle XX.

Res que l’arqueologia industrial s’ha mostrat, des de mitjan passat segle, com una especialització per a l’estudi de la història industrial i del desenvolupament humà i sociològic, és evident que les restes d’edificis, màquines i instal·lacions industrials que són testimoniatge del passat laboral de l’home adquireixen un especial valor. Així ocorre en moltes ciutats del País Valencià que van tenir i tenen una indústria important. I així ocorre en el cas de Port de Sagunt que va ser seu de l’empresa Alts Forns de Sagunt.

La història miner-siderúrgica de Sagunt es remunta a l’any 1900, quan els empresaris bascos Ramón de la Sota i Eduardo Aznar van decidir fundar la Companyia Minera de Sierra Menera, dedicada a explotar el mineral de ferro de les mines turolenses d’Ojos Negros. L’elecció del port de Sagunt com a punt d’embarque d’un mineral que després havia de transportar-se per via marítima fins als forns biscains, va canviar amb el temps l’horitzó agrícola de la capital del Camp de Morvedre: primer es va construir una línia fèrria específica per al moviment del mineral fins al mar, i anys després van nàixer tallers destinats a produir briquetes de mineral aglomerat. Tot açò va ser incrementant la població d’industrial en la zona portuària.

A principis de segle XX, des de la seua instal·lació en els anys vint, la siderúrgia en Port de Sagunt va modificar la vida econòmica del poble. Al voltant d’aquesta gran empresa, va nàixer una autèntica “factory town”, una ciutat factoria que va marcar l’esdevenir del municipi gràcies a treballadors immigrants procedents de les comarques valencianes i així com d’altres zones de l’estat espanyol, per tant, quedava totalment lligada a la fàbrica, doncs aquesta creava un autèntic teixit social.

Al mateix temps que van nàixer importants instal·lacions industrials, el Port de Sagunt es va veure animat per la construcció de dotzenes d’habitatges humils per als obrers i de residències per als enginyers i comandaments de la indústria, en una àmplia zona ben enjardinada, que es coneix per la Gerència. Els edificis administratius, d’una part, i les escoles, d’una altra, van caracteritzar aqueixa nova ciutat, entre moltes altres construccions simbòliques.

L’augment de la demanda siderúrgica durant la I Guerra Mundial i els anys posteriors de reconstrucció va determinar que l’empresa biscaina matriu decidira alçar un complex siderúrgic en la zona limítrofa al port d’eixida dels minerals. És així com, entre 1922 i 1924 es van alçar tres alts forns, com a nucli d’una gran factoria, que en 1925 va ser visitada per Alfonso XIII. En 1930 la població del port de Sagunt havia crescut de forma considerable, atès que la planta industrial ocupava ara a uns 4.000 empleats.

La crisi iniciada en 1929 es va deixar notar a partir de 1932. L’any següent, el ministre de Treball, el valencià Ricardo Samper, va respondre gestionant un important encàrrec de carrils ferroviaris que van alleujar momentàniament els problemes de la factoria.

Després dels danys de la Guerra Civil, el control de la factoria, en els anys quaranta, va ser pres directament per l’empresa Alts Forns de Biscaia, de la qual va dependre durant diverses dècades marcades per l’expansió. El creixement demogràfic, el naixement d’un sindicalisme potent i la configuració d’un estil de vida diferenciat del model agrari de la ciutat de Sagunt haurien de ser els eixos de la part portuària de Sagunt, que en 1968 va començar les seues aspiracions de ser la seu de la IV Planta Siderúrgica Integral d’Espanya, juntament amb les del nord. L’anhel va començar a fer-se realitat l’any 1972, encoratjat per la necessitat d’acer que hauria de produir-se en l’arc mediterrani, de la mà de les noves plantes de producció d’automòbil; però es va truncar molt ràpid amb la crisi del petroli, iniciada en 1973. En els vuitanta, incrementades les pèrdues de la factoria, es va prendre la decisió de clausurar la seua activitat per a salvar les plantes del nord.

És així com, malgrat la gran mobilització sindical i cívica de la població, i els intents de la Generalitat, en 1984 es va clausurar oficialment l’activitat de les foses. Encara que va continuar la producció de laminatges metal·lúrgics, la decisió va suposar l’apagat dels tres forns alts, de forma definitiva, després de 60 anys d’activitat.

La Nau de Tallers Generals, el Barri Obrer, l’Economat de Productors, el Casino, les Oficines i la Gerència dels Alts Forns (construïts en 1921 per a acollir els actes oficials i lúdics), la Ciutat Jardí, els Xalets Blaus, l’edifici del Magatzem d’Efectes i Recanvis (futur Museu d’Arqueologia Industrial), l’Antic Hospital o l’Antic Sanatori i actual Centre Cívic. No podia faltar un edifici religiós, que en aquest cas és l’Església de La nostra Senyora de Begoña. Es tracta d’una construcció eclèctica per la seua mescla d’estils que, curiosament, va ser inspirada en la Basílica de Begoña de Bilbao.

I juntament als dos informes, 1998 i 2012, del Consell Valencià de Cultura on deman que la Gerència i l’Alt Forn nº2 siga declarats BICS.

Per tot això presentem les següents propostes:

Que l’Ajuntament de Sagunt comence els tràmits per a declarar Bé de Relevància Local tot el conjunt històric-industrial de Port de Sagunt.